Cossí diguèt la trobairitz

pels 

                                                                     camins del país d'         

                                                                                                                  Oc

                                                   

                                                                                                  

                                                                                                         tu te perdràs          

                                                                                                                                                  Arnaud   '

                                                                                                                  

                              Oc

:

                                                                                                  

        

                  en
aquell llit

mal fet
i mig 
des-
fet,
collit del terra i  trans
 - figurat
en esperit de vi-
nya 
pell i desig ,
aquellanitquehivàremcabra

tots tres , a la bòrda
francesa de la llar provençal
de la
po
 - e -
tes
sa
dels
uèlhs brunes
que ens amarava i acollia
quan érem
encara
tot
es
en
reveldia, 
des-
prés de l'àpat tardoral, formatge fos en una terrina antiga
i un vi de la vinya que dies abans, tots tres i alguns més
 havíem escapçat, genolls en terra, mans en talls,
, cabells a l'aire i metxes al fred,
de-
vall
-ant dels Alps més alts, cap a les valls més baixes,
terrasses engroguejades de fullam caigut,
 desficis de vespres al caliu,
passada ja 
la saison  de la Vendôme
anàvem de compres  a algun carrefour per 
Gap 
o
environs
muntanyes enllà i jo després en tornar
mig isolat
jagut al sofà
del
rez de chausses
llegint
sense entendre'l  gaire per no dir gens
l'inconexe novel.la
J'irai cracher sour vos tombe,
i d'altres  polards 
 I doncs ?  Que us  esparàveu ? 
No havíem tingut cap consciència de la nostra pròpia efervescència ,
del nostre esperit , de la nostra pell i de la nostra carn ,
del desig i d'aquella  fuga constant , 
que ens reunia  a tots tres en fi ,
en una taula buida amb tres gots de vi, 
fins  després  d'aquella nit,
d'aquell sopar ,
quan ell va pujar dalt  i girant el cap,
tan
sols
un instant,
així com feia ell,
tant bell, fent-
se
l'estret
o
l'interessant
germinat d'amor fraternal,
sensual
com Ives Montand o Jacques Brel  o fins i
tot 
creient-
se 
de vegades
tan genial com un 
Gainsbourg 
tal
qual
així
i tal com va fugir dies abans després de l'accident corrent bosc endins, així,
aquella nit
va pujar sense dir re
i
 va ser llavors,
quan va creuar una mirada amb la germana,
i 
la 
Jo 
mentre ell la mirava
em va besar
 i
va allargar el braç 
damunt la meva mà, mà en mà
em va perdonar
- tot
el passat-
dirgint-
me
més enllà
: 
No em va caldre  endevinar , tot hi ser tant primerenc, que és  el que
ella volia de mi, cap on volien  ' nar, com em volia dir

l'adéu

i
en accent provençal molt meridional,
em va dir, mentre pujàvem les
escales
cap
a la seva
llar

lo 

seu 

fuòc

' le desir nais en lo darrièr sospir ' 

digué la poeta  fent un bes 

a

l'uni      -       vers

adaptació
d'un poema
de
lanònimadegausc
inclòs
o
in
conclós
al poema llarg
les cançons d'amor de quan érem

foto
LeilaAmatOrtega
@LeilaAmat


* Flor de Viento