diumenge, 21 d’abril del 2013

L'ESPANTOSA AVENTURA DE VLADIMIR MAIAKOVSKI

a l'estiu, a la datxa Rumiàntseva, a Púxkino,
turó Akúlov, a 27 quilometres de Moscou pel 
ferrocarril de Iaroslav.






vladimir v. maiakovski
1893/1930





Com cent sols resplendeix la solpostada,
l'estiu es rebolcava en el juliol,
la calor
 a la datxa
pesava.
El cim Púixkino s'inclinava
sobre el turó d'Akúlov,
i, la seva falda,
s'hi arrugava un poblet.
Sobre els teulats l'escorça.
Rera el poble,
un forat igual que un altre,
on baixava el sol cada tarda
precís i lent.
Però al matí següent
una altra vegada
s'aixecava el sol vermell,
i el món s'inundava.
I així, dia rera dia,
fins que, molest,
vaig començar
a irritar-me.
I un dia ja enfurit
vaig quedar-me pàl.lid de ràbia
i vaig cridar-li:
'Ves-te'n !
Prou de fastiguejar !'
I vaig continuar:
''Paràsit!
Prou de gandulejar
entre llits de núvols,
mentre jo, aquí , faci bo o plogui,
sempre estic dibuixant cartells! ''
I encara:
''Espera !
Escolta, oh front daurat,
perquè no deixes aquesta vida 
de gandul i no véns 
a casa meva
a prendre el te ?''
Què he fet jo !ª
Estic fet una ruïna !
Cap a casa meva
allargant el pas als raigs
el sol avança en els camps.
No vull mostrar paüra
i, lent, reculo d'esquena.
Però ja els  seus ulls són el jardí,
el travessa.
Per al finestra,
per al porta,
per les esquerdes,
penetra amb la seva massa.
Entra i amb veu de baix
exclama :
''Per primera vegada des de la creació
m'allunyo del foc.
M'has cridat ?
Aleshores dóna'm el te,
poeta, dóna'm la gelea !''
Amb les llàgrimes als ulls
- la calor em tornava foll -
li he mostrat 
el samovar :
''Dones,
seu, astre!''
El dimoni m'ha robat tot el coratge
de crida-li.
Desconcertat,
vaig seure en un racó, 
tement que vingués el pitjor !
Però els estranys raigs del sol,
àgilment
s'estengueren,
i tot oblidant
la meva tensió,
amb l'astre
lentament 
ens posarem a xerrar.
Vaig parlar d'això,
i d'allò,
i també de la Rosta,
i el sol digué:
''D'acord ,
no t'enfadis,
mira les coses amb simplicitat !
I jo ? Creus
que brillar
és fàcil ?
Prova-ho una mica!
A mi m'han donat
l'ordre de brillar,
i brillo amb tota la força!''
Hem xerrat així fins afer-se fosc,
o sigui fins que la nit vingué.
Quina foscor és aquesta?
Ens tractem de tu,
ja en confiança,
ràpidament,
ens fem amics
li poso la mà a l'espatlla,
i el sol exclama :
''Tu i jo
som camarades !
Anem poeta,
a cantar i a mirara,
per aquest món tant avorrit.
Jo poso la meva llum solar,
i tu la dels teus versos.''
Els murs de tenebres
i els presoners de les nits
aixafarem amb els nostres dos atacs.
Agitació de versos i de llum
brillen en tot el que atanyem !
Però aleshores,
el soles fatiga
i vol dormir;
és la nit !
De sobte, jo
amb tota la força brillo
i neix, de nou, el dia.
Brillar sempre,
brillar per tot arreu,
fins el dia 
que la vida s'acabi,
brillar,
i prou !
És el nostre lema,
és la nostra paraula,
la meva
i la del sol.


1920




Carta oberta als obrers
Gazeta futurístov
16 de març 1920



''Ningú no pot saber per quins sols gegantins serà il.luminada la vida del futur.Potser els pintors en arcs iris multicolors la polseguera gris de la ciutat; potser de les cimes muntanyoses, ininterrumpuda, ressorgirà la música sonant dels volcans transformats en flautes; potser les onades dels oceans seran forçades a puntejar xarxes de corda esteses d'Europa a Amèrica. L'únic cert :la primera pàgina de la història contemporània de les arts va ser girada per nosaltres ...!''


*


crec que 
em/us/ens
devíem en aquest bloc, 
un poema de maiakovski
tant el poema com la 
cita els ex-
tret
del
llibre

Poesia II (1917-1920 )
de 
l'editorial laia
barcelona
1981
traducció i presentació
de
Joaquim Horta i Manuel de Seabra,
llibre que 
vaig descobrir 
a
les prestatgeries 
del 
Servei de
Préstec del Servei de Biblioteques del Deparatment de cultura
de la Generalitat
quan jo hi treballava
que des
de llavors 
s'amaga
dins 
la meva biblioteca
(!)



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada