dilluns, 27 de febrer del 2012

L'ESFINX I LA VEU


           as
- saig
           d'es
- tudi
de la bellesa,
en la veu i la imatge, el só i el moviment,
la pell i la paraula , pensat i sentit, tot sentint i
veient el cos i la veu en dansa i moviment
  de la princesa negra 
cantant i ballant
 Boumbowï 
                        a 
La Cigale
                     de 
Paris 
el 
2004





L'esfinx
i
la veu
que sona i re
                  sona
per tots els aires
per tots el mars
mentre com quan
les temps passes...et les couleurs changes i
la seva veu
ens resta im
presa
presa
en l'interior del gran sorral.
Són onades i vent i crestes en
furismades damunt la mar de llevant
en color blau en blanc i els grisos constants i aquell
cel                            bosc
fosc d'abans de la tempesta i
és així com jo
la re
conec
la seva veu
de terra seca i flonja
és l'alè que ens arronsa,
és la mar que ens brassola,
és la mà que acarona l'home
que sempre dubta tant i tant
al seu davant davant l'impassible
que és
l'inevitable pas del temps i
que de tant en tant
és rebela                   i tant
                 i tot
davant la mort.
És l'aire
que s'enlaira i ens
trasctoca,
mil re
molins de
grava blanca
fuetejant la nostra pell
si alcem
                            encara la cara
al vent          poderós
              que ens fueteja de cara
en aquell instant de valor
que l'instint
                       encara ens regala.
És l'udol de les sirenes
                   de sirenes
               que  encara 
per
viuen i viuen en l'interior
del nostre cor
   quan ens re
                         clamen cap a l'abisme,
i
el gemec
i
el desig
de dolor i plaer
i
la felicitat
i l'abandó en una abraçada,
bondat
i
maldat
i l'amargura i la generositat de l'amant quan
ens amara
ens abraça
ens estima.
Ets
tu i
jo
quan
no
ens mirem
des
pres
de
no
be
sar
nos
com
nos
altres
sabíem,
és aquell amor
que encara ens resta
al més profund
             re
cord del nostra
            cor
en
aquell
pou
in
sondable
que ens vàrem
 saber desar           
amagat de tots els temps
 et les couleurs qui changes
  fa molt temps
en el jardí de les tortugues amoroses
I
és el coratge
d'un matí
quan surt
el Sol
per en
     dur-
        se la rosada.
les temps qui nous passes          les couleurs qui changes
i
la veu ens acompanya i la fina pell
de perla fosca orígen i fi
el més antic i el mes nou
humanitat primera clara i fosca
i cristal.lina.    I és
l'
esfinx
que altiva i bella
s'alça orgullosa
de ser
dona
i
treu de dins del seu
        a dins la vida
i
el primer univers
del tot i
res
de tots
és                          la seva
       de tots n'és
                             la nostra
              la
veu
i el ritual i la dansa i les mans i la mirada
fonda
de dona portadora de paraula
de dona engendredora de vida
que
ens acull
ens fa volar
ens amara
i ens abraça i ens talla i re
talla
com fina fulla  al
vent aire mar oceà arena terra i argila



                                                     i és així

                                                    i així és
                                                     com jo la veig
                                                    i jo la sento
                                                    quan sento
                                                    i veig l 'esfinx
                                                    i la veu de 
Rokia 
Traoré,
      
                                                  gràcies....





                  

algun diumenge
de  l'any dotze del tercer mil.lenni
del nostre calendari
valldoreix







                                                                                  















   



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada